TOT AL ROIG.

Ja és oficial i ha estat investit de nou Artur Mas com a nou President de la Generalitat de Catalunya. I la sessió d'investidura ha estat si més no una de les més enriquidores en termes democràtics. Mai a un Parlament, ni espanyol ni català, s'havia parlat amb tantíssima claredat. Una claredat que fins i tot fa mal , molt de mal als interessos dels esporugadors professionals. 

Catalunya viu la major explosió civil des de les acaballes de la Segona República i presenta de nou, sagnants, les costures de tots els processos que mai s'han tancat com tocava, perquè el seu tancament siginificava el que molts no volen que signifique: Catalunya sent Catalunya i no altra cosa. I és tot just en aquest moment definitori quan ens trobem també amb una polarització força preocupant. Tenim de nou els dos models catalans que sempre han etzibat els desastres: El model economicista i burgès venut als interessos del centre capital espanyol i el model utòpic obrerista aferrat al consol de la llibertat. Tots dos models, no cal dir-ho, tenen part de raó. Perquè al cap i a la fi són la cara i la creu d'un mateix embús: El de decidir d'una vegada per totes si Catalunya es rendeix a l'estructura imposada d'un Estat menyspreador o enceta un nou camí, gairebé kamikaze en molts aspectes però engrescador sempre, cap a un model de nou Estat europeu.

Perquè si una cosa han estat sempre els Països Catalans, entesos aquestos en el sentit fusterià de la unitat cultural i transversal que uneix els diversos pobles que conformaren la corona Catalano Aragonesa, ha sigut europeus. Quan l'Europa medieval encara bramava els primers plors ja apreníem de l'Oc a assaborir paraules i quan allò que s'anomena llatí evolucionava a llengües romàniques ja parlàvem catalanesch. Ves per on, la nostra llengua, que no és millor que cap altra però sí la nostra, és més antiga que altres. I això no és ni bo ni dolent. Simplement és.

I després d'haver viscut tot tipus de models de poder que van des del feudalisme a l'absolutisme passant per les repúbliques, el proteccionisme, el liberalisme, el republicanisme i la dictadura vàrem arribar a la Democràcia ferits però no morts. Com no anava el poble català a aprovar una Constitució que li prometia (per fi!) ser part reconeguda i reconeixible del marc europeu i espanyol i acabar amb el menyspreu? Com no anava Catalunya a estar abrassida de llibertats individuals i col·lectives expressades en un text que els igualava a la resta de l'Estat Espanyol quan, fins aquell moment, no havien estat res més que un poble exiliat i menystingut? Si tenen dubtes del procés només han de llegir-se la novel·la de l'exili o el cicle esfereïdor i necessari d'obres d'obligat compliment (merci Estellés) com  Bestiari o Saló de tardor de Pere Quart. O repassar els Arxius de Salamanca on es pot comprovar amb facilitat la virulència que a tota Espanya tingué la dictadura i com es va engolosir preferentment amb els catalans. Del nord, del sud i els balears. 

I quan arriba la volguda Democràcia i votem comprovem que alguna cosa no quadra. I aquesta cosa no és ni més ni menys que la pròpia definició que de la Democràcia s'ha fet. Per a alguns la democràcia (en minúscula) no és res més que anar a un lloc anomenat Parlament i aprovar lleis. I aquestes lleis són ja democràcia. Estat de Dret. Sí, Estat de Dret. Però, paradoxes de la vida, el Dret que ha de defensar aquest Estat fa aigües. Vostés han de ser solidaris, diuen amb la boca plena. Clar, solidaris. Solidaris que no babaus. ¿Ha de finançar Catalunya els mateixos que dia i nit estan fruint per la seua caiguda i assimilació? ¿Hem de pagar la festa d'aquells que durant anys ens han alicatat la costa i la vida a una hipoteca impagable en termes econòmics i naturals? ¿Hem de fer giragonses als mateixos que anul·len el dret dels catalans, individus, a fer de la seua llengua comuna referència europea llençant avall totes les propostes a la UE? ¿Ha de donar petons Catalunya als mateixos que se'n riuen i proclamen que parlar la llengua pròpia és insultar qui no t'entén? La resposta és clara: No.

Però, no siguem hipòcrites, i fem també les preguntes des de l'altra perspectiva que al final és allò que ens donarà la justa mida de les coses: ¿Ha de costejar Espanya el procés d'independència? ¿Per què els espanyols han de donar preferència al que ells consideren una part d'un tot i no un tot dins d'una part? ¿Fins on arriba la capacitat d'un territori per a decidir si resulta que ja havien decidit que tots eren espanyols? I és aquí on tenim el nus. Els espanyols no poden ser catalans ni els catalans ser espanyols en els termes que hem viscut fins al moment. Termes gravats a foc. 

Solució: Independència, però. Per primera vegada Catalunya al Parlament democràticament constituït ha decidit que vol ser Catalunya. I Espanya ha decidit que això és impossible. Potser a tots dos se'ls oblida quin ha estat l'inici del procés: Cadascú és qui vol i creu i no qui creu que és. Ara toca jugar-s'ho tot al roig. Bona sort.

David Marzal

Professor i escriptor.